Gravat calcogràfic

En aquesta sessió al taller, en grups de tres persones, cadascú fa almenys un tipus de gravat diferent per tal de poder veure diversos tipus de procediments. El primer que hem d’esmentar, però, és que farem aquests gravats amb dues planxes de coure que cadascú s’ha comprat i abans ha bisellat amb llimes i les ha netejat (de qualsevol mena de grassa) amb blanc d’Espanya, un raig d’amoníac (fregant-ho amb un raspall) i aigua. 

Els gravats que farem amb aquestes planxes de coure seran gravats al buit o també anomenats calcografia, ja que consisteixen o bé en fer incisions directes a la planxa de coure (també podria ser de zenc, ferro, llautó, acer...) o bé amb la intervenció d’àcids damunt la planxa a través d’un procediment indirecte per la seva acció complementària.

-Primerament, explicarem com hem fet el gravat amb el procediment directe, incidint amb utensilis sobre la planxa directament. Comencem agafant una de les dues planxes de coure i diferents materials com burins, punxons (serà al procediment a punta seca), rascadors o granejadors (a manera negra) per tal de fer diversos tipus d’incisions i textures al gravat. Amb aquests materials, representem a la planxa el dibuix de l’estampa que desitgem. Seguidament, tintarem la planxa amb el mateix procediment que amb el linòleum i farem l'estampa amb la premsa o tòrcul.

-A continuació, un procediment indirecte amb algun àcid: l’aiguafort. L’aiguafort es va inventar el segle XVI i consisteix en, primer, untar de vernís amb un pinzell tota la planxa de coure. Les zones que estiguin envernissades, l’àcid no atacarà.

Després, s'ha d'agafar unes puntes o ratlladors i, quan la capa de vernís està ja força seca, es fan incisions amb burins i punxons amb el dibuix que volem (tret d'un model previ) de tal manera que, en aquelles zones on hauran passat aquests instruments, s’haurà tret el vernís protector i l'àcid s'ho menjarà. 

Seguidament, s’agafarà una cubeta plena d’àcid i s’introduirà la planxa en aquest mordent. La profunditat i el gruix de la línia dependran del temps d'immersió en el mordent, el grau de densitat i la temperatura ambient. Aquí en teniu un esquema del procediment:

Finalment, s'agafarà un full i es posarà damunt la planxa que passarà per la platina metàl·lica per tal que quedi l'estampa que desitgem. [No tenim imatges del resultat final degut a la manca de temps per circumstàncies alienes al taller.]

F. Goya va fer tota una sèrie de gravats a l'aiguafort com, per exemple, El sueño de la razón produce monstruos (1797).

-Un altre procediment indirecte que realitzem al taller és el del vernís tou (inventat en el segle XVIII). Aquest consisteix en escalfar una mica amb un fogonet la planxa de coure. 

Un cop estigui calenta, s'hi passa un vernís tou pel damunt perquè es desfaci i es cobreix tota la planxa amb aquest protector.

Quan està una mica sec, posem sobre la planxa un paper amb el dibuix que volem que surti a l’estampa. Fem el dibuix amb llapis (també pot ser amb ceres) damunt el paper que hi ha sobre la planxa amb el vernís tou (hem de pensar que quedarà a l'inversa de la matriu). Traiem el full i, si el girem, veurem que ens ha quedat marcat allò que hem dibuixat: la pressió del llapis al dibuixar sobre el paper ha fet que el vernís s'enganxés al full.

-Un altre tipus de gravat que es fa al taller es fa amb un esprai de grafit gras de color negre. En aquest procediment hi ha diferents maneres de fer: una d'elles consisteix en retallar amb un full la silueta o les zones que no vols que quedin tintades amb el grafit i col·locar-les a la planxa. Seguidament, ruxes amb l'esprai la planxa de tal manera que, quan treguis els fulls, l'únic que no quedarà tintat seran aquelles zones que estaven tapades i no els hi ha tocat el grafit. Després es posa un paper damunt la planxa ara tintada i hi quedarà plasmada l'estampa. Hem d'esmentar que amb aquest procediment no es fa cap mena d'incisió a la planxa, per tant, seria com un gravat pla. 

Hem de recordar que, a part de tots aquests tipus de gravats que hem fet al taller, també hi ha la serigrafia i la litografia. Tots dos són gravats plans, sense incisions a la superfície del suport, però la serigrafia es caracteritza per transferir la tinta a través d'una malla (o tela) tensada en un marc i la litografia és l'estampació obtinguda a partir d'una matriu de pedra (normalment són planxes de pedra caliça). Aquí un esquema del procés litogràfic:

Per més informació sobre la serigrafia o la litografia o sobre el gravat en general: vegeu comentaris.

Per acabar aquest darrer comentari, m'agradaria deixar constància que, tot i que l'assignatura de Tècniques Artístiques s'hagi acabat, considero que aquest blog no s'ha de deixar tancat sinó fer que tingui continuïtat i em permeti anar descobrint més coses sobre aquest món en el qual ara, de mica en mica, m'he anat introduint. Considero que aquests primers passos que he realitzat han estat del tot gratificants i la causa principal de l'èxit penso que ha estat el fet que haguem pogut experimentar les diferents tècniques que s'han explicat en el taller i, després, divulgar-ho a través d'un recurs tant amè i actual com és un blog. Així doncs, a reveure!

El gravat en relleu

En aquesta sessió al taller estudiarem els gravats, ja que posteriorment en realitzarem uns quants a classe amb diferents materials i tècniques. En aquesta entrada explicaré el gravat en relleu.

El gravat el podríem definir com tota una sèrie de tècniques que permeten estampar una imatge feta mitjançant un procediment sobre una planxa i fer-ne diverses còpies. Segons la superfície, el material i el procediment amb el que es fa el gravat, el podem classificar de diferents maneres: en relleu, al buit (o calcogràfic -amb una planxa de coure-) i en pla (litografia -estampat damunt la pedra- i serigrafia -sobre seda-).

Primerament, veurem el gravat en relleu. Dins d’aquest trobaríem la xilografia, que és una de les tècniques més antigues de la història de l’art: a la Xina ja s’estampaven vestits des de fa un mil·lenni i al s. XIV ja trobem arreu d’Europa incisions sobre planxes de fusta. En tenim un exemple amb aquesta xilografia de Sant Narcís.

Normalment se l’anomena xilografia l’art d’imprimir amb planxes de fusta gravades. Per fer-ho, es fan servir gúbies, ganivets, martells... que, amb la força de les mans, faran un buidat (a contrafibra "a contra-testa" o seguint la fibra de la fusta "a testa") del suport amb el dibuix que després s’estamparà. 

Seguidament, s’agafarà un corró i s’entintarà la planxa per després realitzar l’estampat en un paper (aquest procediment es podria fer més d’un cop amb diverses tintes de colors). Cal mencionar que la imatge que sorgirà de l'estampació sempre sortirà invertida a la matriu de la planxa.

Una tècnica més moderna semblant a la xilografia és el linòleum. Nosaltres en realitzem un al taller, ja que és un material adient per la seva composició, resistència, hipermeabilitat però també per ser tou i fàcil de treballar.

Primerament agafem un fragment de linòleum que serà la nostra planxa. Damunt d’aquest, fem un petit esbós amb llapis del dibuix que volem fer i, amb diferents gúbies, anem traient el material fent petites i detallades incisions. Hem de tenir en compte que aquest material que traiem serà el que després premsat quedarà en blanc.

Un cop tenim el linòleum amb els buidats, agafarem tinta i l’escamparem en una paleta amb una espàtula. Seguidament agafarem un corró i el tintarem amb aquest material. 

Passarem el corró per damunt del linòleum unes quantes vegades fins que quedi tot ell tintat, però procurant que no entri tinta en les zones buides.

Per últim, agafem la nostra planxa i la passem per la premsa que consisteix en un tòrcul amb dos corrons. Aquest instrument premsarà el full que posem damunt la planxa de tal manera que quedarà el full amb l’estampa que hi hem dibuixat. 

Finalment ho deixarem assecar i podrem netejar la planxa de la tinta per si la volem utilitzar en una altra ocasió. 

També, abans de fer-ho, podríem tornar a tintar la planxa per fer vàries còpies de l'estampat.

Fem ceràmica amb una ceramista

En aquesta entrada al blog, m'agradaria explicar més detalladament algunes de les tècniques que ens va ensenyar la ceramista Carme Riu de Martín. A l'entrada anterior ja vaig dir algunes nocions bàsiques d'aquell dia al taller, però em faltava mostrar com treballar amb l'argila:

-Tècnica de la bola: consisteix en agafar un tros d'argila i anar-la modelant fent-ne una bola, després, amb el dit polze es va pressionant el centre fins que queda un forat i el podem anar fent gran depenent de com desitgem que sigui el nostre objecte de ceràmica. Finalment, ho deixarem assecar.

-Tècnica dels "xurros": consisteix en agafar diferents trossets de fang i fer-ne petits xurros que després s'ajunten tots enrotllats damunt de l'altre sobre una superfície plana de fang que abans hem preparat. Finalment també es deixa assecar. 

-Tècnica de les planxes o plaques: s'agafa una part d'argila i s'aplana fent pressió amb un corró, després es pot tallar a la mida que vols i en pots fer més i ajuntar-les.

-Tècnica del torn: aquesta darrera tècnica consisteix en donar forma arrodonida al fang mitjançant un petit instrument: el torn. Hem de pensar que el torn ara és elèctric i pots escollir les velocitats del gir de la màquina (depenent del tipus de força i modelat que hi vulguis fer), però que antigament es movia amb el peu. 
Primerament agafarem un tros de fang ja una mica modelat i el posarem damunt el torn, amb una mica d'aigua, pressió amb els dits i la mà, i paciència, anirem creant i modelant la nostra figura. Anirem humitejant  l'argila amb aigua i, quan estigui la figura acabada, podem fer decoracions amb diferents utensilis i, finalment, tallar-la per sota amb un filferro i separar-la així del torn. Aquesta tècnica és la que necessita més habilitat i pràctica, però dóna molt de joc!

Per més informació: http://www.xtec.cat/~aromero8/pagina11.htm

O també podeu mirar aquest vídeo:

Fem rajoles de ceràmica

Després d'una sessió al taller on va venir una ceramista professional, la Carme Riu de Martín, a explicar-nos els diferents tipus d'argiles (segons el punt de fusió: pures, refractàries o sedimentàries; o segons els materials que s'hi addereixen per fer ceràmica: refractaris, fundents o colorants) i diverses tècniques i motius decoratius, passem a fer les nostres pròpies rajoles!

La primera rajola que farem, la començarem a fer nosaltres des d'un bon principi. Agafarem l'argila (haurem de tallar el fang de tot el tarro amb un cordill o fil de pescar) i amb un instrument d'amassar i uns regles, que enquadernin i posin recte el tros de fang, l'anirem aixafant. Un cop el fang estigui fi i amb una superfície regular, el tallarem a la mida d'un quadrat, com una rajoleta i el posarem en una fusta perquè no se'ns enganxi amb la taula. Damunt d'aquest fang (molt utilitzat també a les escoles), hi pintarem. Per fer-ho, agafarem pinzells, una mica d'aigua i pigments de color negre, terròs i blanc que ja ens vindran preparats.

Finalment, ho deixarem assecar.

L'altra rajola que farem consistirà en agafar una rajola de ceràmica seca (no cuita) que té ja la superfície blanca d'engalba que s'haurà de decorar sota coberta. Per fer-ho, agafarem pinzells de diferents mides, pigments de diferents colors i aigua per barrejar amb els pigments, culleretes, un plat de plàstic, un model decoratiu de la mateixa mida que la rajola, i un punxó. 

Primerament, agafarem els punxons i col·locarem el full model damunt la rajoleta encaixant-lo, de tal manera que puguem resseguir, damunt d'aquest, el model amb els punxons i que ens quedi marcat per tal de tenir una referència a l'hora de pintar-ho. Hem de tenir en compte que no podem prémer massa sinó ens endurem l'engalba de la superfície.

Traiem el full i passem a preparar els pigments. Agafem el plat i, amb la cullereta, posem una cullerada del pigment que desitgem x una cullerada d'aglutinant que tenim en un pot i hi afegim aigua a la mescla perquè ha de ser força líquid. 

Després, entre dues persones pintem la rajola al nostre gust i en alguns colors- com el to més groguenc- hi afegim més d'una capa perquè es vegi millor (comptant que han de ser fines perquè amb el vernís no se les endugui!).

Un cop pintada la nostra rajola, la posem a coure en un forn petit que tenim al mateix taller.

Quan la rajola ja ha passat per una primera cocció, s'hi posarà una capa de vernís amb un pinzell i sempre amb la mateixa direcció (degut a la manca de temps, no ho farem nosaltres mateixos al taller). Es tornarà a coure, per evitar que el pigment marxi, i finalment ja tindrem la nostra rajola.

Per últim, realitzarem un altre tipus de decoració: l'esgrafiat. Aquest consisteix en, sobre el fang sec (no cuit!), treure, rascant amb diferents utensilis com el punxó (podem seguir la marca del llapis, si és convenient), la superfície engalbada i anar-hi dibuixant de tal manera que es veurà el to marronós de la rajola. 

És un procediment fàcil i ràpid de fer, aquest és el nostre resultat!

El mur com a suport

El mur va ser la primera superfície pictòrica de la història (com podem apreciar en les pintures rupestres –pintades amb aglutinants com la sang, greixos o pedra caliça...-, com les de les Coves d’Altamira, per exemple).

Però no tan sols el mur com a suport s’utilitza en la pedra, sinó també amb tapials, construccions de fibres vegetals i fang, murs d’adob o de totxo cuit. 

Com a suport té tres tipus de procediments pictòrics: al fresc, al sec (posant una pel·lícula de pintura al damunt amb qualsevol procediment pictòric) i el mezzo fresc o sec (procediment mix dels dos, començant al fresc i acabant al sec com solia passar en les pintures romàniques -com la de la imatge-).

En la pintura al fresc no es fa servir aglutinant, sinó que es prepara el suport amb un morter de calç (tret de les pedres calices com les de la imatge) que després s’hi afegeix sorra i, seguidament, quan encara està humit, el pigment. 

Específicament, podem dir que el procés té diverses fases: es rega i es repica la paret per obtenir una humitat justa –la humitat serà un dels principals problemes de la pintura al fresc-; es fa l’arricio amb un remolinador (1 capa de calç i 2 de sorra. Seguidament es fa la corda amb un pigment per marcar la línia de la paret, després les de les figures o les puntate pels contorns i la sinòpia que serà el dibuix preparatori); l’intonaco (1 calç x 1 de sorra. Damunt d’aquest es podrà fer el cartone, que serà el dibuix que voldrem plasmar després sobre el mur; o la quadratura, un paper quadriculat que després el farem i el passarem a escala) i, si cal, l’intonaccino ( 1 de calç).

Després d’aquesta petita introducció, provem de preparar nosaltres el mur com a suport i preparem un morter. Per fer-ho, agafem entre tots una rajola, sorra, calç i aigua que barrejarem amb una espàtula de paleta. 

 Seguidament, mullarem la rajola i hi aplicarem la mescla fent, primer, petites muntanyetes per després escampar-la de forma equitativa per tot el suport. 

Amb l’espàtula ho allisarem. Mentres tot això encara està humit (per falta de temps ja que hauria d’estar una mica més sec), sense cap mena d’aglutinants, agafarem els pigments i els pinzells (sucats amb aigua) i ho pintarem.