La fusta com a suport

En aquesta sessió més teòrica, ens introduïm en el món de la fusta com a suport d’obres pictòriques. Hem de tenir present que les primeres obres amb aquest suport estan mal conservades ja que solien formar part dels sarcòfags dels antics egipcis o també trobem dels coptes, per exemple. A l’Edat Mitjana, es va produir un gran augment en l’utilització de la fusta com a suport fins que, a partir dels segles XVI-XVII, va caure en desús aquest material per un canvi conceptual de l’art i el seu mercat.

Si volem utilitzar la fusta com a suport - ja que hi podem aplicar diferents procediments com tremps, olis, etc.-, hem de tenir en compte que abans necessita una preparació i uns requisits fonamentals segons el tipus de fusta. La fusta, per les seves propietats físiques, té duresa, plasticitat, flexibilitat, elasticitat, anisotropia (no és d’igual forma a totes les seves parts) i higroscopicitat (capacitat d’absorbir o despendre aigua); ja que bàsicament està feta per cel·lulosa, lignina, hemicel·lulosa, resines, ceres, grasses... 

El tipus de fusta més utilitzat per les arts plàstiques dependrà del país on es produeixi l’obra i de quin tipus d’arbre tingui més a prop l'artista. Per exemple, a la Península Ibèrica, hi ha costum d'utilitzar la fusta del pi.

A part d’aquestes primeres nocions bàsiques sobre la fusta, veiem que hi ha diferents maneres de tallar-la (en quarts, amb un tall tangencial, axial o radial, per exemple) i també diferents maneres d’ajuntar-la: amb cola, amb ranures o falses llengüetes i encaixos, calafatejat amb una tira de roba a la junta, amb travessers i claus (però amb el perill que sovint aquests s’oxiden o  fa malbé la pintura)... Les diferents maneres de tallar-la serien: 

La fusta té diferents agents destructors tant biòtics (els fongs, els tèrmits i corcs) com abiòtics (els agents atmosfèrics, els mecànics i els químics). [Per saber més sobre com ataquen els agents destructors de la fusta: mirar comentari].

En aquestes imatges veiem les conseqüències derivades d'aquests agents destructors:

Per tal de solucionar alguns d’aquests problemes, es creen fustes artificials com el contraplacat (fullola o ànima central de la fusta + laminetes), el conglomerat (barreja d’encenalls premsats amb cola plàstica), o el tablet (cartró premsat). 

Dibuix en líquid

Durant aquesta sessió, ens dedicarem a experimentar amb el dibuix en líquid: amb tinta, bistre i sèpia. La tinta és un pigment negre derivat del carbó del qual s’hi afegeix aigua amb un agent emulsionador per barrejar els dos elements. També existeix la tinta ferrogàl·lica d’un to més marronós i extreta de boletes bacterianes d’un fruit (però de fàcil oxidació). 

El bistre és la barreja de sutge i aigua i és molt més fosc que la tinta normalment. Aquí teniu un exemple amb aquesta obra d'Alejandro Rosemberg:

La sèpia és una matèria colorant preparada amb la tinta que segrega la sípia (sobretot usada antigament en pintura). Aquí teniu un exemple: 

Els instruments més comuns per aquest tipus de dibuix, serien:

-les plomes: de fibra animal (d’alguna ploma d’au com la “penna scriptoria”, que fa traços arrodonits)  o de canya de bambú tallada (que realitza traços més rectes) o d’altres plantes (del qual s’obtenia el “calamus scriptorium” de l’Antiga Roma). Els dos tipus utilitzades ja des de l’Antiguitat. Al cap d’uns segles, aquestes van ser substituïdes per les plomes metàl·liques sobretot a l’hora d’escriure.

-el tinter: “atramentarium” a l’Antiguitat.

[Per saber més sobre el tema: vegeu comentari 1].

Nosaltres a la sessió pràctica treballarem amb tinta xina: agafarem un potet amb aigua (per diluir la tinta), pinzells, un referent a seguir, un full, una canya de bambú i una ploma metàl·lica. 

Primerament agafo la canya de bambú, adient per fer línies rectes i fines, la suco al potet de tinta i escric unes lletres.

Seguidament, per anar provant amb els diferents materials, agafo la ploma metàl·lica i faig el dibuix d’una ballarina.

Després vull experimentar amb la tinta pintada amb pinzell posant més o menys aigua per tal de que quedi zones on el dibuix la tinta està més concentrada o no. Torno a repassar amb la ploma algunes zones.

Després de totes aquestes proves, agafo el model Ceci n'est pas une pipe de R. Magritte i l’intento fer amb la ploma primer (marcant la silueta), després amb pinzells (per pintar-la), i finalment les lletres amb la canya de bambú. Aquest és el meu resultat:

Materials, procediments i tècniques pictòriques

Després d’experimentar amb els materials del dibuix, passem a fer-ho amb els materials, els procediments i les tècniques pictòriques. Primerament, un parell de nocions bàsiques: la pintura es fa amb pigments (element que li dóna color) + aglutinants (element que fixa el pigment) damunt d’un suport. Aquests pigments, segons la procedència, poden ser orgànics (provinents de plantes o animals i poden ser naturals o artificials) o inorgànics (provinents de minerals, naturals o artificials). 

-Pel que fa aquests darrers, als pigments artificials inorgànics, podem trobar: blanc de la calç i el blanc derivat del plom, el verdigrís, el groc de crom o el cinabri, per exemple.

-Els naturals inorgànics: terres, òxids i pedres.

-Dins dels orgànics (o també anomenats “laques” degut a la seva transparència) naturals animals, trobaríem: múrex, la cotxinilla  o el kermes. I els orgànics naturals vegetals tindríem: laca de granza, indigo, rúbia, sang de dragó, safrà o la gomaguta.

-Pel que fa als pigments orgànics artificials, aquests es van inventar per tal d’obtenir una obtenció més fàcil d’alguns dels pigments. Per aquest motiu es fabrica, per exemple, la laca alitzarina.

Al llarg dels anys, ha evolucionat la manera d’obtenir  aquests pigments: s’ha passat a moldre’ls i barrejar amb aigua a la construcció de grans molins que estalvien la feina a mà; i cada cop més s’amplia l’obtenció de pigments artificals.

Seguidament, cal parlar dels diversos procediments pictòrics existents:

-els aquosos: aquests poden ser solucions (gomes vegetals o coles d’animals –com la de conill-) o emulsions (ou, caseïna o polímers).

-els grassos: aquests poden ser olis, ceres o reïnes/resines.

-la calç.

Cal tenir en compte que el diluent dels aglutinants aquosos seria l’aigua. En canvi dels grassos seria l’aiguarràs, per exemple, i de dissolvents les essències.

Pel que fa el suport, aquest ha de donar compatibilitat amb el pigment (ha d’absorbir, ser porós), la planicitat (igualtat en la textura), la flexibilitat i amb el color.

[Per saber més sobre els procediments pictòrics: vegeu comentari]

Finalment... ens posem a l’acció! Passem a posar en pràctica la teoria exposada i deixem que els pinzells corrin amb les nostres mans per acolorir un paper en blanc. Primer, però, hem de fer la barreja per poder obtenir un pigment que s’adhereixi al suport. Per fer-ho, utilitzarem un aglutinant que barrejarem amb aigua: agafem per exemple goma aràbiga, que és un bon aglutinant per tal de fer aquarel·la. En aquest element hi afegim aigua procurant que la proporció dels dos components sigui l’adient per tal de crear un bon aglutinant. Hem de tenir present que, a part de la funció d’adherir el pigment al suport, l’aglutinant també el protegeix de les alteracions atmosfèriques i, en sec, també li proporciona qualitat visual a l’obra.

Per una altra part, tenim els pigments que posteriorment barrejarem amb l’aglutinant creat. Aquests pigments són terres (pigments inorgànics minerals: òxid de ferro, per exemple) majoritàriament, menys el blau que en el nostre cas és pols de tint de roba. Aquests pigments els posem amb una cullereta a la paleta on els barrejarem amb més o menys igual quantitat d’aglutinant per obtenir el color. 

Ara ja ho tenim tot a punt per agafar el model (en aquest cas una fotografia d'una màscara africana) i representar-lo en el full. Hem de tenir en compte que si volem zones amb la pintura més diluïda, només caldrà posar-hi una mica més d'aigua. Aquest és el meu resultat:

Finalment, comentar que també aprenem que, per fer un pastel, es podria utilitzar un aglutinant que es barrejaria i es modelaria amb una quantitat considerable de pigment. Nosaltres, ho provem amb el pigment ocre. Després, es deixaria assecar. 

Els utillatges de la pintura i els materials del dibuix

Quan parlem d’art solem referir-nos, normalment, a les obres produïdes per artistes que han plasmat el seu pensament en un suport, que l’han fet material. Tot i això, no podem passar per alt que l’art és fruit d’una techné, d’un seguit de passos amb respectius utensilis que en modificaran i repercutiran l’obra produïda. Per això, primerament convé tenir en consideració tots aquells utensilis que ajuden a projectar i a materialitzar les intencions de l’artista amb un tarannà específic segons les característiques dels instruments. En la primera sessió al taller, doncs, coneixem i experimentem sobre l’utillatge de la pintura. Dins d’aquest gran grup d’instruments, trobarem:

•  Pinzells: són els utensilis més coneguts segurament. Sabem que ja existien a la prehistòria, i que els antics egipcis també els construïen amb pèls d’animals i un pal de fusta. De fet, la fabricació dels pinzells no ha canviat gaire i a l’actualitat encara es fan més o menys iguals com ho explicava, per exemple, Cennino Cennini en El Libro del arte*. Tanmateix, des de la industrialització, aquests són fabricats en cases pròpiament dedicades a la pintura i, com és obvi, els materials han variat. Per exemple: actualment el pèl pot ser d’animal, vegetal o sintètic, i està unit al mànec de fusta amb una goma i una virolla metàl·lica. Depenent de la diferent forma que té el pèl, també tindrem pinzells diferents: els anomenats llengua de gat, els rodons, els marta kolinksi (amb pèl molt fi i punta acabada en punta, especials per aquarel·les i molt ben considerats), els de punta ramificada i quadrats (especials per la pintura en oli), els pinzells orientals, etc. És obvi, per tant, que el tipus de pinzell que s’utilitzarà dependrà de la tècnica, el suport i el procediment que es vulgui emprar a l’obra.

•  Palatina: és com un pinzell més gruixut, de forma plana que serveix per envernissar o preparar diferents tipus de suports, teles o fustes. Semblant a la brotxa, aquesta darrera es distingeix perquè té forma rodona i el nucli és buit de pèl, fet que li permet pesar més i pintar grans dimensions, tal i com se’ns explica en el llibre Materials, procediments i tècniques pictòriques d’A. Pedrola i Font (pàg. 22).
• Espàtules: l’espàtula pròpiament dita és un invent del segle XIX, però abans ja s’utilitzava per netejar, per exemple. N’hi ha de dos tipus: les que tenen un angle (expresses per pintar) o les de paleta.
•  Estapolany: és un instrument que s’utilitza per recolzar el pols mentre es pinta.
• Ganivets de curiositats o cambres de meravelles: durant el segle XVIII va créixer l’afició per col·leccionar rareses (i dins d’aquestes, s’hi inclouen fins i tot pigments) que després es guardaven en aquesta mena d’objectes.
• 
  
• Al llarg de la història s’han escrit diferents tractats de pintura, un d’ells és, per exemple, el de Félibien, arquitecte i historiador francès del segle XVII.

Els materials del dibuix són diferents que els de pintura. Primerament, hem de pensar que, en el dibuix, els materials que es treballen en líquid són diferents que els que es treballen en sec: els primers tenen un pigment més un aglutinant, mentre que els segons necessiten un fixador. Els materials propis del dibuix en sec serien: la punta metàl·lica, el grafit, la sanguina, el carbonet, el conté, el clarió, el llapis color o el guix. Els materials en líquid serien: les tintes, el bistre i la sèpia.

Després d’aquesta part més teòrica, hem passat a ser nosaltres els artistes i, a partir d’un model, hem dibuixat amb els diferents utensilis començant, en aquesta pràctica, pels materials en sec. Hem de tenir en compte que, la representació artística a partir del dibuix, és una de les més antigues de la història i una de les més utilitzades normalment [vegeu més informació sobre la història del dibuix en els comentaris].

Durant aquesta pràctica he realitzat dos dibuixos: el primer amb llapis i carbonet i el segon amb carbonet i grafit.

Un blog de tècniques artístiques, les primeres passes

Benvolguts, aquest és el meu blog de l'assignatura "Tècniques Artístiques". De fet, més que un blog de caire informatiu, la meva intenció és encaminar aquest projecte perquè adquireixi un tarannà amè però del tot significatiu, útil. Amb aquesta finalitat pretenc, en primer lloc, donar una petita pinzellada teòrica sobre els continguts donats a cada sessió i, després, exposar bàsicament la meva experiència viscuda al llarg de les classes tot posant en pràctica el temari après. Desitjo que aquest blog al llarg del temps es converteixi en un recurs útil on adreçar-me quan convingui, per això pretenc anar renovant la informació afegint comentaris a les entrades que realitzo, comentaris que seran noves aportacions i experiències que aniran ampliant els meus coneixements sobre el camp de les tècniques artístiques.